La caiguda de l'ajuda catalana a l'exterior

La retallada de més del 50% de la partida per a la cooperació internacional contravé l'Estatut i la llei

Al carrer de Girona de Barcelona, s'amaguen tres petits col·lectius que han aconseguit, per exemple, denunciar i fer visible el fenomen d'acaparament de terres agràries a tot el món per part de fons especulatius. Després d'ells, les capçaleres de premsa internacional més destacades, molts moviments socials, institucions com el Banc Mundial o la FAO, estan donant tota la rellevància que el tema mereix. Una altra de les organitzacions instal·lades al mateix lloc és en part responsable -i conseqüent- de les campanyes que a molts ciutadans ens han obert els ulls respecte al paper de les multinacionals espanyoles (espoliant) pel món, o l'afecte existent entre les empreses armamentistes i algunes grans i conegudes entitats financeres.

També des d'aquest espai de l'Eixample han brotat iniciatives que ens demanen: «No ens mengem el món». I així sabem que un consum responsable és una fórmula excel·lent (i molt saludable) per ajudar les poblacions camperoles del Sud a protegir els seus recursos naturals, el seu futur i la seva sobirania alimentària.

Aquestes iniciatives són fruit de l'evolució que al nostre país ha reconduït el treball de cooperació de les oenagés amb un model de transformació de la societat i de les relacions econòmiques i polítiques. La societat civil organitzada rasca les ferides de la humanitat per a desvelar quins són els problemes i les seves causes, que afecten principalment els països del Sud, però també la nostra pròpia societat, és clar. El deute extern, llast de molts països empobrits, ens permet entendre a on ens condueixen l'actual crisi i els suposats rescats, ja soferts en països del Sud durant dècades. L'especulació amb els aliments i l'especulació amb els fons sobirans estan estretament lligats, i la sobreexplotació dels caladors al Senegal, per exemple, l'entenem com un atemptat global, del mateix calibre que el que s'infligeix a les aigües del Mediterrani. A més a més, són moltes d'aquestes organitzacions les que posen en marxa projectes de solidaritat als països més empobrits, i que fan front als problemes globals amb actuacions locals, aquí i allà.

¿Hi Deuen tenir res a veure les mobilitzacions del 15-M amb tot això? Des del meu punt de vista, sí, tant en la seva construcció (moltes reclamacions o propostes que es defensen des del moviment es retroalimenten amb els discursos des de la solidaritat organitzada) com ara en el seu pretès ensorrament. Perquè no és casual que el nou Govern català -desatenent el mateix Estatut de Catalunya, la legislació vigent (la llei de cooperació) i les recomanacions internacionals que apunten a l'objectiu del 0'7%- retalli la partida per a cooperació i solidaritat en més d'un 50%. Si la resta de departaments i polítiques, com a mitjana, han estat rebaixats un 10%, el ja per si mateix baixíssim pressupost dedicat, com explicita el preàmbul de l'Estatut, al «ferm compromís de Catalunya amb els pobles per construir un ordre mundial pacífic i just» passa de 49 milions d'euros a 22 milions. Aquesta xifra situa Catalunya amb una política pública de cooperació de l'irrisori 0,015% del PIB. Aquest serà el nostre granet de sorra. ¿Molt? Agafeu un paquet d'arròs d'un quilo, aboque-lo sobre la taula i separeu quatre dels 30.000 grans que aproximadament us hi cauran. Ni un més ni un menys.

Una última comparació. Els diners que es deixaran d'ingressar per l'impost de successions aquest any seran, segons el Govern d'Artur Mas, 52 milions; segons l'oposició, seran 157 milions, i segons la Plataforma per la Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària (que suma les reformes anteriors) arribarà a més de 800 milions. No hi fa res, qualsevol xifra és significativament més gran que la retallada en solidaritat, necessària per a tots.

El paper de les oenagés i de la política pública de cooperació no pot ser considerat, com sembla que fa el Govern, com una política menor o subsidiària, tampoc ara en temps de crisi. Al contrari, davant d'una crisi sistèmica (no només econòmica), més que mai necessitem dotar-nos d'arguments, noves reflexions, nous punts de vista que emanen no d'exercicis intel·lectuals als despatxos o als palaus, sinó del contacte directe amb la realitat, amb el compromís davant de la pobresa, des de la responsabilitat que tenim com a país per reparar i restituir als països del Sud els impactes ecològics negatius, culturals i socials de la nostra incivilitzada manera de sobreviure.

No és des de l'egoisme i la garreperia com podrem resoldre una crisi tan local com global. Aportar voluntat i recursos per transformar el món és la millor de les polítiques anticrisi. I si la retallada en cooperació també és una forma aviolenta de paralitzar els moviments ciutadans, voldria fer notar que tampoc serà efectiva. La cooperació transformadora rebusca en moltes direccions, però no té marxa enrere.

Gustavo Duch. Coordinador de la revista 'Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas'