Els falsos mites de la crisi alimentària

Us reproduïm aquest article, de l'escriptor Vicent Boix, autor d"El parque de las hamacas" on es fa un repàs exhaustiu a un seguit de mites i de falsos arguments sobre la crisi alimentària, les seves causes i les seves solucions. Publicat originalment a la revista "Soberanía alimentaria, biodiversidad y culturas".

Des de fa un any el món es troba immers en una crisi alimentària a causa de l'increment en els preus d'alguns aliments. Els primers balanços socials conseqüència d'aquest terratrèmol els va donar a conèixer el Banc Mundial (BM) a mitjans de febrer de 2011, anunciant que durant aquest any el nombre de famolencs podria créixer en 75 milions [i] fins a arribar a un total de 1000 milions; complicant-se d'aquesta forma el primer dels Objectius del Mil·lenni, que es compromet a reduir a la meitat el percentatge de persones famolenques. 

L'augment també està sent una llosa per a les pobres economies familiars, que destinen entre un 50 i un 80% del pressupost a la compra d'aliments. Segons un informe recent del BM, l'increment dels preus en els països asiàtics ha oscil·lat sobre un 10%, el que podria empènyer a 64 milions de persones a la pobresa. [ii]

El present no convida a l'optimisme perquè segons dades de l'últim ‘Índex per als Preus dels Aliments’-que calcula la Organizació de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) editat per la FAO al juny de 2011, avisa que “Els preus dels productes bàsics agrícoles es mantindran presumiblement alts i volàtils durant la resta d'aquest any i també l'any 2012” [iii]

La versió oficial és que existeix un desequilibri entre l'oferta i la demanda d'aliments, encara que tot depèn de la lògica que s'empri per a diagnosticar la situació. Amb els principis de la sobirania alimentària- el problema de la crisi dels preus té el seu origen en ‘mans visibles’ del mercat que alteren els preus, per tant, les solucions han d'encaminar-se a frenar aquests abusos. Per a la ‘lògica del mercat’ (un nou oxímoron), aquest és un ens intocable que per dogma de fe ha de ser lliure a qualsevol preu i qui s'ha d'emmotllar és el món sencer.

Analitzar el que ens expliquen de la crisi alimentària els mitjans de comunicació al servei de l'agroindustria, ens permet, amb la nostra òptica descobrir i treure-li l'antifaç a diverses idees.

Vuit mites de la crisi alimentària

Mite 1: Existeix un desequilibri entre l'oferta i la demanda d'aliments. La FAO va publicar al juny la primera estimació sobre la quantitat de cereals per al cicle 2011-2012. Per primera vegada en molts mesos la producció serà superior al consum en tres milions de tones i estem davant una collita record, per tant, ja no es pot parlar de manca de cereals. Però és que fins i tot en els pitjors moments durant l'últim any les reserves existents podien cobrir aquest dèficit 10 i 11 vegades. [iv]

Olivier de Schutter, relator de l'ONU per al dret a l'alimentació, sobre aquest punt va dir recentment que «S'ha prestat massa atenció a intentar corregir la bretxa entre oferta i demanda en els mercats internacionals, -com si la fam al món fos el resultat de l'escassedat física d'aliments a nivell agregat-, mentre que s'ha deixat gairebé completament aparcats dos temes fonamentals: els desequilibris de poder en els sistemes alimentaris i la falta estrepitosa de suport que ha de prestar-se als petits camperols perquè siguin ells els veritables responsables d'alimentar a les seves famílies, a les seves comunitats i a si mateixos». [v] Alhora el Parlament Europeu va mantenir que «…en l'actualitat el subministrament total mundial d'aliments no és insuficient (…) són més aviat la inaccessibilitat dels mateixos i els seus elevats preus els factors que priven a moltes persones de la seguretat alimentària».[vi]

Per tant, si la crisi no sorgeix d'un desequilibri entre l'oferta i la demanda, i si a més es suma que durant anys la situació va ser pitjor, però els preus es van mantenir equilibrats, llavors, indubtablement, hi ha un factor que està distorsionant els preus, que es diu especulació, que està incrustada en el mercat i que segons l'Eurocambra és el causant del 50% dels increments en els preus.

Mite 2: La població de Xina i Índia mengen més i millor. Per a 2010-2011, el volum de cereals per a consum humà i pinsos estarà al voltant dels 1820 milions de tones quan es preveu una producció global de 2216 milions, el que generaria un superàvit de 396 milions de tones. El que no es diu és que per a 2011 es desviaran 433 milions de tones per a altres usos (agrocombustibles sobretot) i per tant aquests 396 milions de tones sobrants desapareixeran generant-se un dèficit de 37. [vii]

L'augment de la demanda de cereals per a consum humà ha estat harmònic durant els últims anys, mentre que per a altres usos ha crescut vertiginosament. Només als USA, durant 2010, es va destinar el 35% de blat de moro al consum nacional de bioetanol com a agrocombustible. La dada és important perquè aquesta potència acull el 40 % de la producció mundial, [viii] el que significa que només amb dades d'USA, el 14% del blat de moro mundial es va dedicar a l'alimentació de cotxes.

Mite 3: Els països exportadors i importadors han actuat irracionalment. S'ha criticat als primers perquè van limitar les seves exportacions i als segons perquè van importar grans partides d'aliments, ambdós amb l'objectiu legítim de garantir el subministrament per a les seves poblacions. Per a alguns organismes i experts aquest comportament ha estat fortament qüestionat i assenyalat com irracional, perquè ha escanyat més l'equació entre oferta i demanda.

Amb aquests raonaments s'imposa la lògica ‘del mercat’, que pressiona a exportadors i importadors perquè no prenguin mesures que ells creuen importants amb la finalitat de garantir el seu proveïment. No obstant això ningú s'atreveix a posar el dit en la nafra especuladora que pel que sembla pot actuar amb total impunitat. El món ha d'emmotllar-se a les lleis del mercat i no al revés.

Mite 4: Es tracta d'una crisi alimentària mundial. Els països que conreen els seus aliments no tenen perquè adquirir-los en el mercat i per tant no han de sucumbir a aquests preus internacionals inflats. El problema ho tenen els que han instaurat el model agroexportador que fomenta els cultius per a l'exportació (sobretot els exòtics i les matèries primeres) en detriment de la producció nacional d'uns aliments que ara obligadament han de comprar. Olivier de Schutter ho deixava entreveure en una recent entrevista: “Els països africans s'han beneficiat d'unes collites l'any 2010 relativament bones i no afronten un risc immediat (…) Els països que importen la major part del menjar que necessiten són més vulnerables. (…). Aquesta dependència dels mercats internacionals és molt perillosa.” [ix]

Mite 5: Els agricultors surten guanyant per l'alça dels preus. El principal problema que enfronta l'agricultura per a l'exportació és que les diferents fases de la cadena agroalimentaria (llavors, insums, intermediació, distribució, transformació, etc.) es concentren cada vegada en menys mans gràcies a les polítiques liberals. Aquesta situació d'oligopoli dóna força a aquestes baules i en el cas de la intermediació i la distribució, són aquestes les que estableixen els preus de compra. En aquest sentit el Parlament Europeu va afirmar en una Resolució de febrer passat que «…el percentatge de la renda dels agricultors procedent de la cadena alimentària ha disminuït considerablement, mentre que els beneficis dels transformadors i els minoristes han experimentat un augment constant…». De Schutter, en la mateixa línia, va sentenciar que «Molts camperols no poden no obstant això beneficiar-se d'aquesta pujada vertiginosa dels preus a causa de la seva marginalització política i la seva falta de marge de negociació. Tampoc els sous dels agricultors estan pujant en concordança amb l'alça dels preus dels aliments bàsics.» [x]

Mite 6: Cal liberalitzar més els mercats agrícoles. Com se suposa sota ‘la lògica del mercat’ que hi ha una menor oferta d'aliments, convé per tant eliminar obstacles comercials perquè aquests flueixin amb major llibertat i així calmar la demanda. Però, la liberalització dels mercats aprofundeix en un model agrari basat en el comerç lliure i en l'exportació, en detriment d'un que garanteixi la seguretat i la sobirania alimentària dels pobles. Amb l'agroexportació es fomenta entre les nacions l'abandonament del seu auto-proveïment i la dependència cap al mercat amb la seva voracitat, perversitat i especulació incloses. Per tant, liberalitzar els mercats és incidir en un model agrari que genera fam i dependència.

Mite 7: Cal augmentar la inversió i la producció. Aquest mite redunda una vegada més en el mateix: fer créixer la producció per a calmar la pujada de preus. Dit gràficament, el llop assalta el galliner i per les finestres es tiren més gallines per a calmar la seva voracitat. Però, el problema, com s'ha dit, és d'accessibilitat i no de quantitat.

A més la producció i la inversió, per se, no són la panacea. Un increment de totes dues pot ser positiu si el protagonista actiu és el petit agricultor i camperol, que genera aliments dignament per a les comunitats locals d'una forma sostenible i accessible. Però conforme està muntat el sistema agroexportador sota el llibertinatge comercial, de res serveix augmentar la inversió i la producció si després: a) la terra està en mans de grans propietaris i inversors que no sembren menjar sinó cultius exòtics (cafè plàtans, etc.) i matèries primeres per a l'exportació (cotó, soia per a biodiesel, etc.); i b) no es legisla per a eliminar, sinó que es mantenen, els engranatges que permeten els atropellaments exercits pels especuladors i les transnacionals que controlen les llavors, insums, comercialització, transformació, preus de compra i venda, etc.

Mite 8: Cal una nova revolució verda. Una vegada més, sota ‘la lògica del mercat’, l'augment de la producció se situa com solució a un problema que en el fons és d'accessibilitat i justícia social. Apostar per una segona ‘revolució verda’ seria incidir en un model ecològicament insostenible que ha contaminat el medi ambient i les persones. Els efectes negatius i els fracassos dels cultius transgènics han estat documentats àmpliament.

El desembre passat, De Schutter va publicar un informe en el qual apostava per l'agroecología com un model ambientalment més sostenible i socialment més just. Es detallaven experiències d'agricultors ecològics que van assolir millors produccions que els convencionals i s'afirmava que «…la propagació de les pràctiques agroecològiques pot augmentar al mateix temps la productivitat agrícola i la seguretat alimentària, millorar els ingressos i els mitjans de sustent de la població rural i contenir i invertir la tendència a la pèrdua d'espècies i l'erosió genètica.» [xi]

No hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure, encara que tal vegada algú estigui encegat pels interessos mesquins dels amos del món, als quals poc els hi importa que milions de persones no tinguin un mos que dur-se a l'estómac. La instauració de la “lògica del mercat” amb els seus mites i solucions miraculoses, no farà cap altra cosa que agreujar el problema, perpetuar el monopoli, desactivar a la pagesia i augmentar la fam en el món mentre uns pocs es lucren sense cap escrúpol.

Vicent Boix (*).
Escriptor, autor del llibre El parque de las hamacas.
Article de la sèrie “Crisi Agroalimentaria”, més informació:
* http://www.elparquedelashamacas.org
[i] http://www.europapress.es/epsocial/...
[ii] http://www.derechoalimentacion.org/...
[iii] FAO: “Los precios de los alimentos permanecen altos” Roma, 7 de junio de 2011.
[iv] http://www.fao.org/worldfoodsituati...
[v] http://www.srfood.org/index.php/es/...
[vi] http://www.europarl.europa.eu/sides...
[vii] ftp://ftp.fao.org/docrep/fao/010/ah864s/ah864s00.pdf http://www.fao.org/docrep/013/al969...
[viii] http://www.elperiodico.com/es/notic...
[ix]http://www.elpais.com/articulo/soci...
[x] http://www.srfood.org/index.php/es/...
[xi] http://www.rap-al.org/index.php?sec...