Decréixer com a societat no és el mateix que retallar drets adquirits amb anys de lluita; defensem que cal baixar el nostre nivell de benestar, el d’una societat primer mundista, per poder-hi incorporar les societats en vies de desenvolupament. Però no, de cap manera, acceptarem renunciar a aquest benestar social “relatiu” per facilitar la sortida de la crisi als que l’han provocat. La solidaritat personal, i com a societat, ha d’anar dirigida als més desfavorits, d’aquí i d’allà; en cap cas als que s’enriqueixen enfonsant-los, i enfonsant-nos, a la misèria.
Parlant de salut, no es pot mantenir la qualitat, la capacitat resolutiva de l’assistència, amb una retallada d’un pressupost que ja era insuficient. És pervers plantejar-ho.
Els que treballem a la Sanitat Pública veiem com es desmantella l’equitat, l’ universalitat que perseguíem, que encara estàvem lluny d‘aconseguir. Significa retrocedir dècades en “l’atenció a les persones”, en l’atenció integral, responsable. Ens condemnen a des responsabilitzar-nos de l’assistència, a fer una medicina defensiva: no podem assumir les llistes d’espera, l’alentiment del procés diagnòstic i de seguiment. No hi ha lloc per a la prevenció i promoció de la salut contrastades.
Per això, en aquest moment més que mai cal, com han dit diferents associacions i societats catalanes vinculades a la “defensa de la salut”, racionalitzar en profunditat el sistema de salut del nostre país.
I com a sanitaris som víctimes dobles, ciutadans/ciutadanes i treballadors/treballadores, ... i còmplices del desmantellament si no el denunciem.
Assun Reyes Camp, metge de família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada