Entrevista al socioecòleg Ramon Folch

Ramon Folch (Barcelona, 1946) ha anat ampliant el camp d’interès com un arbre que creix i fa noves arrels noves. Professor de botànica (deixeble de Ramon Margalef), va guanyar prestigi com a gestor dels espais naturals de la Diputació; va desenvolupar la faceta de divulgador, ha assessorat organismes i universitats, i va crear l’estudi professional (ERF, Gestió i Comunicació Ambiental). I té temps per escriure llibres en què reelabora les idees d’un món canviant amb l’ànim de fixar un pensament durador.El socioecòleg Ramon Folch qüestiona l’actual model de desenvolupament perquè no té en compte els impactes ambientals que genera el consum. En el seu nou llibre, La quimera de créixer (La Magrana; La quimera del crecimiento, RBA), defensa la necessitat de les energies renovables però no pas a qualsevol preu.

Què fa que l’actual model econòmic sigui insostenible?

Un dels elements clau de la insostenibilitat és que en els balanços no s’hi inclouen els costos de les externalitzacions ambientals negatives, com les emissions de gasos, de residus... Ningú se’n fa responsable. L’exemple més clar és el del canvi climàtic: llençar a l’exterior el diòxid de carboni. Però no hi ha cap exterior; això és una il·lusió. Una economia globalitzada que no necessités un exterior al qual transferir les disfuncions sí que seria sostenible.

La ciutadania no accepta missatges apocalíptics. Hi ha ecofatiga, no troba?

El que està passant en aquests moments no té precedents en la història de la humanitat. Mai no n’havíem estat tants consumint tantíssim. No tenim referents històrics que ens puguin orientar. Una minoria té certa comprensió de la dimensió del problema, però no disposa d’instruments o experiència per abordar el problema.

Som davant d’un problema econòmic o ecològic?

No hi ha cap fallada en el funcionament dels sistemes ecològics. El que sí que hi ha són disfuncions econòmiques que produeixen alteracions ambientals. Com que aquestes darreres es veuen, generen una resposta reactiva. Però fem servir analgèsics contra el dolor, no pas antibiòtics contra la malaltia.

Quins exemples li vénen al cap?

Qualsevol balanç econòmic rigorós hauria de considerar el cost de les reposicions dels recursos energètics fòssils; però no és així, la qual cosa és una anomalia econòmica. Diuen que l’economia necessita créixer; si no creix constantment no se’n surt. A més, ha de vendre constantment patrimoni; concretament recursos naturals no renovables. O sigui que viu d’ampliar capital (creixement) i d’alienar patrimoni. És obvi que és en fallida tècnica. La bombolla i la crisi que hem sofert és una forma particularment exaltada d’aquest sistema de créixer, no com conseqüència del procés econòmic, sinó com a eina necessària perquè el sistema econòmic funcioni.

S’està subvencionant la insostenibilitat?

Sí. A vegades directament, com la subvenció al carbó; a vegades indirectament, quan no s’inclou els costos d’emissió de CO2 del petroli.

És difícil imaginar un model econòmic diferent?

Constatar aquestes disfuncions i detectar el mal funcionament no et converteix en algú que disposi de les solucions. No sóc cap home orquestra i menys encara un economista.

La solució és consumir menys?

Totes les estratègies de l’últim segle han estat orientades a garantir l’oferta. La principal funció dels empresaris i dels governants ha estat posar al mercat tot el que es demanava. Però que no es puguin posar al mercat quantitats il·limitades d’hidrocarburs, per exemple, perquè no en tenim, demostra que cal gestionar la demanda.

Quins instruments tenim?

Crec en el trinomi virtuós eficiència, estalvi i suficiència. Tu ets eficient quan col·loques una bombeta de baix consum. Tu estalvies quan apagues aquesta bombeta cada vegada que surts de l’habitació. I practiques la suficiència quan determines quina intensitat lluminosa necessites per treballar còmodament. Això no és irrellevant. La diferència entre fer-ho i no fer-ho pot donar una relació de consum d’1 a 10. Reduir a una tercera o quarta part la demanda tot garantint el nivell de servei equival a triplicar o quadruplicar els recursos disponibles. Això pot fer canviar el panorama d’una manera absoluta. 

Però un grau d’eficiència energètica més gran genera un efecte rebot; i, al final, consumim més...

No venim al món equipats per ser eficients, estalviadors i solidaris. Res d’això. Som un primat que ve a depredar-ho tot i a instal·lar-s’hi bé. Cal reconèixer-ho, encara que la cultura rousseauniana ha instaurat l’idea que vam ser creats bons, afables, solidaris i prudents, que és la societat que ens corromp. No és cert. Som un primat arrasador. Per tant, el primer escull a superar es la nostra pròpia condició, i en això consisteix l’essència de la cultura, supeditar-se a valors i formar les persones. 

I en el cas dels edificis també tenim el mateix problema...

Els edificis podrien tenir una demanda d’energia o d’aigua de menys de la meitat de l’actual. Caldria projectar per aconseguir-ho, esclar. Ens hem de preguntar en cada cas quin material escollim, ja sigui ferro, titani o vidre, i valorar d’on bé, i el cost ambiental associat a aquest material. Per desgràcia, això ara no passa. Els únics criteris que, en general, observa el projectista responen al seu interès o opció estètica. I el cost.

Com hauria de ser doncs l’edificació?

Per exemple, en un edifici d’oficines de la plaça Europa de l’Hospitalet s’hi ha optimitzat el comportament passiu i s’ha utilitzat acer reciclat amb plenes garanties. Les diverses mesures adoptades permeten un estalvi de 125.000 euros anuals en despeses de serveis, gràcies a la reducció de costos d’electricitat, gas i aigua potable, i de manteniment.

Quin sobrecost podria tenir un edifici de les característiques que menciona?

No és cap sobrecost. És un increment de cost constructiu que després esdevé un decrement del cost d’explotació. No va més enllà del 2% o 4%. Resulta extravagant que no es vulgui assumir aquest petit cost quan els capricis ornamentals poden suposar sobrecostos del 10% i més. Comptant-hi construcció i explotació, els edificis sostenibilistes són més barats per definició!